Ignoro quina llei
no he complert.
De puntetes
he volgut veure
a través de l´escletxa.
Per què de sobte
la porta es tanca
i resto entre solcs
de mite i claredat?
En girar-me,
què vull recuperar
que desconec.
(Orfeu)
Ignoro quina llei
no he complert.
De puntetes
he volgut veure
a través de l´escletxa.
Per què de sobte
la porta es tanca
i resto entre solcs
de mite i claredat?
En girar-me,
què vull recuperar
que desconec.
(Orfeu)
A l´obaga
m´encruo
com el cos sense carícia.
En l´ombra
reconec el meu perfil, llum
que en passar
ha deixat la seva petja.
(Roca)
L´esglai
com una llengua ullalada llepant-me
al punt.
En la gubiada nit
un llop
m´esfonsa el musell,
girant-me al pleniluni.
Udolo des de l´esglai,
que espanto
en udolar.
Bellesa
que per mostrar-se
fuig.
D´una revolada
creua el meu riu
més amunt de l´aire
vertical.
Llunyania
que retinc a la meva aigua
quan bat les ales.
Entre fronteres
s´estén
la terra innominada.
A pesar dels termes
segueix eixamplant-se sota un sol de neu.
Riba de la riba
assecant-se de mar.
M´apresso
a eixugar-me
quan eixugar-se és trànsit
a l´eixut.
De la veu
cos enfora
perquè pugui rastrejar-la
les seves pells
deixades
entre desolacions de roca.
Com fa el moixó
que cau a pic
i en precipitar-se sap i ignora?
Quan l´espadat
de si mateix
el llança al caire:
meitat silenci
meitat mudesa,
sense cap mar al fons
on poder veure
el silenci que li queda.
De bat a bat
el desert aleteja
sobre si mateix.
Quasi aire
nega transparència a l´aire.
Si un corrent em dispersa,
arena en quietud
elevada,
quin corrent ha de tornar-me
duna assentada
en continu desprendre´s
per a esdevenir.
Quan sé l´au
que descansa en una rama
del meu ésser,
tan blanca
i fora dels espills,
la meva simetria reflectint-s´hi
s´enllora.
(Miratge)