Condueixo rere vostre
i a través del vidrie miro com parles
amb el xofer.
El teu perfil, el moviment dels teus llavis,
de les teues mans, els conec tant que ara,
despullats de veu,
se´m fan incerts.
El vidre s´interposa com a perspectiva
que te´m gira de cantell.
Sense so ni tacte
te m´aguantes per una aresta.
Als ulls portem les illes
verdes, el mar.
Al pit, el goig
que ens sura a flor de llavis
en exclamació irreprimible.
El peix de llum
ens solca. Ho sabem.
Però volem tocar-lo.
Fins que llueix per sobre de l´aigua
corvant l´aire
en salts consecutius, magnificats.
(Anant cap a Ang Thong en barca)
Una serralada irromp
a la faç del planeta.
Compensatòriament
l´aigua es retira.
Així el meu intel.lecte
quan m´arbores.
Per a tu el meu revés.
Perquè en comprens les costures
poc polides.
Perquè m´acariciïs sense el gest,
només de ser-hi.
(Guant i mà)
Reflectir els arbres
de la nostra riba
abans que una mà negligent
n´inquieti l´aigua
i ens deformi la imatge.
Tampoc jo
no vull arribar tard:
reciclar per al poema
les mancances,
tot allò que estimo i desitjo
i no tindria.
Vull les lletres de la joia
tatuades al cor
dels dies
perquè hi romanguin senceres
i fondes
a despit del temps.
(Tot llegint la poesia de David H Rosenthal)
Instant fatal
que ni els retrovisors atraparien:
l´aparició sobtada d´un cotxe avançant-me
per l´autopista
just
quan canvio al carril de l´esquerra.
Cap espill no m´avisaria
de l´imminent,
potencialment tan tràgic
que ni hi penso.
T´estàs menjant un entrepà de pernil
sucat amb tomata.
T´ensalives, obres la boca
per clavar dentellada,
mastegues, engulls.
Et fito sense preàmbuls, descarnadament,
amb un punt de brillantor
als ulls
com quan et mires el crostó daurat
i el magre,
just abans de precipitar-t´hi.
Ha parat de ploure.
Els fanals comencen a encendre´s
mentre la llum del capvespre
encara es reté de caure.
Com l´aigua que penja de la fulla,
com allò que fa temps vull escriure.
Aguanten gràvids al límit: ocàs i gota,
per deixar de ser;
la paraula, per acomplir-se.
M´he creuat amb un cadell
pèl negre.
En els seus ulls
he acumulat tristeses
d´aquestes que tornen
de cop
de tard en tard.
Tristeses per allò que no ha de succeir.
Com els núvols insospitats
que de sobte
poguessin colgar el fulgor
de la nostra lluna plena.
Col.lectiu VersArtil 