Lúcid, boig, mediocre.
Tots tres hem de caber en un eix
més que els joncs en un sol feix.
Als buits que deixi la nostra dispersió
no tardarà gaire a infiltrar-se el greix
d´un despropòsit.
Només l´esqueix
dels que ens arreli ha d´esmunyir-se´ns a l´entremig.
En cos i ànima
s´ha enrolat a l´atzar.
No ha sospesat prou les possibilitats de guany.
Per a què? Per contradir l´inevitable?
Així que escull,
legionari de palla, una palleta.
Com qui diu un destí petit
com la flor de pitiminí,
el que ve donat sense que un s´hi ajudi.
A ell confia la seva vida.
De morro a la paret
la verra acreix el greix.
De cul a la mirada
la verra ni veu l´ara.
no peixo ni peix
ni al cóm
ni paeixo com
cal m´han embotit
la palla a l´enteniment no
en faig cap feix ni un gra
massa ja no
distingeixo el gras
de la paia de tant
perseguir-me
la cua girant
la sínia me la mossego
sego ego
a tombs
em marejo mare jo al jou
que em juny de juny
a juny el món
em roda pel terra erra
desgavellat
i en ofuscació ecs ex-
clamo sort
del pal que m´apuntala
el mateix diria
un gran
cínic a punt l´ala
prou que els meus brams no
pujaran al cel si confonc fong
i ascle esclavatge
amb socors! sóc ors ros
sóc soc o un soca?
Recorregut distant
de mi al meu llindar.
Si poc em sents encens
una altra ombra de flama
que escala i cala: ala
en paret massa fosca
com quan aixeco eco
i veu fins a un cim mut
i en vall amb all mastego
tots els meus ets i uts
a soles. En aquests
mots en queda un res so.
Amb guix blanc baixes el cel a terra
i ja al traçar-lo a trams el limites.
Peu angelet sense ales ni guarda,
t´imposes el repte d´anar coix
i haver d´arrossegar a salts la pedra
com un dur apèndix del teu cos,
fins que d´un bot entraràs al sol.
Més feliç seràs com més ratllat
hagis hagut d´esquivar el subsòl?
Lleu consol per a qui naix amb mala
estrella, sense estre ni rella.
No li cal a l´ovella
ulls al clatell ni orella
al front, que l´instint de sobreviure
li ha donat visió
de cent-cinquanta graus.
Sense girar el cap identifica
al seu darrere fora de cau
el llop a l´aguait
fins enfarinat de potes i udol.
Poc li ha de servir a l´oví
la mirada en redó
si per més que s´apressi
no corre prou.
Ja es llepa ullals
i gris musell
quan sobre l´herba
del prat més bell
sols queden ossos
i alguna pell.
El món és com és ell
o tal com tu el veus ara?
A l´altura del sòcol
descobreixes la cosa
propera de què abans
sabies poc o res.
Lluny et queden els peus
al caminar dempeus.
Que maldestres les mans
si als palmells naixen plantes.
D´elles depèn el guany
que traguis d´un revés,
sever si es posa dret.
La casa quan defuges
la rutina al teu capçal.
Petita entre el ramatge,
dins s´eleva el cel més alt.
Cada bri esdevé selva.
No l´entela l´hivernal
ni cap clau es rovella
sota pluja. És l´ideal.
La sort li ha canviat
els papers i els ets i els tus.
No fa ja de poltre ans d´amo
ventrut amb esperó agut
que ha oblidat d´agullonar-se
un seu qui esmaperdut.
Ha après de seguit i amb urc
certa llei del poderós
(nasqué amb un seu ell pelut
i no la hi vèiem?) Deixem-li
temps per a remugar, ulls
clucs, bells mots amb què engreixar-se
panxacontent allò injust.
La sort li ha de canviar
els papers i els ets i els tus,
que l´enteniment obtús
allarga l´orella al ruc.
Cada animal i el seu revés
caminen junts com ombra i ser
o res, poll o llop, ós o só
borratxa i hi veig mig doble?
Si miro amb sobri ull dempeus
sento el reflex i l´eco i tot
transfigurant-se en noves veus.
Que el mot primer enlloc es deté
sinó per camuflar-se arreu.
Col.lectiu VersArtil 