Si el caire del límit
revelés com la metàfora
trobada de sobte!
Si el caire del límit
revelés com la metàfora
trobada de sobte!
Ignoro quina llei
no he complert.
De puntetes
he volgut veure
a través de l´escletxa.
Per què de sobte
la porta es tanca
i resto entre solcs
de mite i claredat?
En girar-me,
què vull recuperar
que desconec.
(Orfeu)
No he visitat més el pis, lloguer
d´amor. Tan sols
una tarda l´omplírem
de nosaltres.
Hi abandonàrem, amb la confiança
d´un retorn, botelles encetades
com el nostre vincle.
Ens apressàvem a llepar-nos
la mar de foc,
de por que se´ns esvaís el sol.
(Contraalba)
Gràcies a la mirada lenta,
en girar l´hèlix veloçment
veus a través
del seu metall.
(Paradoxa)
Rastrejo el subtil:
secret entre blau i blau
ratlla l´horitzó.
Condueixo rere vostre
i a través del vidrie miro com parles
amb el xofer.
El teu perfil, el moviment dels teus llavis,
de les teues mans, els conec tant que ara,
despullats de veu,
se´m fan incerts.
El vidre s´interposa com a perspectiva
que te´m gira de cantell.
Sense so ni tacte
te m´aguantes per una aresta.
Venus acull Cupido
al temps que gira la mirada
cap a Adonis. Tot just
el veu, tota ella s´oblida
en el mar,
aquells ulls. Impetuosos
remolins l´arrosseguen
aigües avall
talment l´hagués disparada
un arc a gran tensió.
Però Venus no ho sap.
Després, quan per rebot suri
a la superfície, tal vegada es pregunti
quin va ser l´instant
precís en què s´hi capbussà.
I tal vegada s´ho pregunti en va.
Lúcid, boig, mediocre.
Tots tres hem de caber en un eix
més que els joncs en un sol feix.
Als buits que deixi la nostra dispersió
no tardarà gaire a infiltrar-se el greix
d´un despropòsit.
Només l´esqueix
dels que ens arreli ha d´esmunyir-se´ns a l´entremig.
Su coherencia es como la del árbol,
cambia
pero no se desplaza.
(Juan Ramón Jiménez)
A l´obaga
m´encruo
com el cos sense carícia.
En l´ombra
reconec el meu perfil, llum
que en passar
ha deixat la seva petja.
(Roca)