Tampoc jo
no vull arribar tard:
reciclar per al poema
les mancances,
tot allò que estimo i desitjo
i no tindria.
Vull les lletres de la joia
tatuades al cor
dels dies
perquè hi romanguin senceres
i fondes
a despit del temps.
(Tot llegint la poesia de David H Rosenthal)
El món és com és ell
o tal com tu el veus ara?
A l´altura del sòcol
descobreixes la cosa
propera de què abans
sabies poc o res.
Lluny et queden els peus
al caminar dempeus.
Que maldestres les mans
si als palmells naixen plantes.
D´elles depèn el guany
que traguis d´un revés,
sever si es posa dret.
Ja l´aire
d´un vol se m´aparta
i em deixa al fons de la distància,
petitesa
de res més que sòl.
Des de l´ermàs massa fàcil em fóra
a contrallum descriure´t sense enigma
ni relleus ni matís, dir-te només
amb color llis, curta ombra de matoll.
La meva aigua acabant-se en un quan
fet llum sota la llum.
Des de la riba
en segueixo el corrent: cruixits
de trenca i rama, pedruscall
esquerp,
fulles seques
que mai no verdejaren.
Però què hi fa que no verdegin mai
si el riu
es torna llum
sota la llum
i un raig es refracta cap a mi.
Instant fatal
que ni els retrovisors atraparien:
l´aparició sobtada d´un cotxe avançant-me
per l´autopista
just
quan canvio al carril de l´esquerra.
Cap espill no m´avisaria
de l´imminent,
potencialment tan tràgic
que ni hi penso.
Què pot donar l´estèril?
Aproximar-se al seu caire
a les palpentes?
Col.lectiu VersArtil 