La casa quan defuges
la rutina al teu capçal.
Petita entre el ramatge,
dins s´eleva el cel més alt.
Cada bri esdevé selva.
No l´entela l´hivernal
ni cap clau es rovella
sota pluja. És l´ideal.
La casa quan defuges
la rutina al teu capçal.
Petita entre el ramatge,
dins s´eleva el cel més alt.
Cada bri esdevé selva.
No l´entela l´hivernal
ni cap clau es rovella
sota pluja. És l´ideal.
Contínua es fa
la línia discontínua
blanca com vertigen.
Presses sense ganes
en carretera aliena
cap al fi d´un altre.
Poca cosa a dir:
el trebol blanc per tot esguard, la cataracta
a l´ull de la memòria
-pissarra esborrada
amb drap guixat.
T´estàs menjant un entrepà de pernil
sucat amb tomata.
T´ensalives, obres la boca
per clavar dentellada,
mastegues, engulls.
Et fito sense preàmbuls, descarnadament,
amb un punt de brillantor
als ulls
com quan et mires el crostó daurat
i el magre,
just abans de precipitar-t´hi.
I
Como esas flores tropicales
negras
a fuerza de encarnadas,
cada palabra.
II
Vertiginosa.
Tal es su claridad,
mineral: nos refleja y nos abisma.
(Mallarmé)
El teixit s´esfilagarsa.
Totes les paraules
no bastaran a apedaçar-lo
si han equivocat la llana.